¿Es tracta igual una síncope a Europa que als Estats Units i Canadà?
La síncope és una pèrdua transitòria de la consciència causada per la reducció del flux sanguini al cervell. Aproximadament el 50% de les persones presenten un esdeveniment sincopal durant la seva vida, el que representa l'1% a el 3% de les visites als serveis d'urgències i el 6% dels ingressos hospitalaris. El tipus més comú és la síncope vasovagal, comunament coneguda com desmai o lipotímia, que freqüentment es desencadena per descàrregues emocionals, com dolor, por, o la visió de sang. A causa de la quantitat de presentacions clíniques i orígens subjacents, el desafiament per als metges és identificar la minoria de pacients en els quals la síncope és causada per un problema cardíac potencialment greu, de manera que s'evitin hospitalitzacions costoses i es garanteix que el pacient sigui diagnosticat i tractat adequadament.
En els últims 30 anys ha augmentat el coneixement sobre la síncope, en gran part a causa dels avenços en les proves diagnòstiques i en la millora dels sistemes de salut. No obstant això, realitzar el diagnòstic i esbrinar l'origen de la síncope pot ser complicat. Per aquest motiu, les guies de pràctica clínica de síncope, centrades en el diagnòstic, avaluació i tractament de pacients amb síncope, donen pautes d'actuació basades en els coneixements actuals, amb la finalitat de millorar l'assistència als pacients amb síncope, facilitar la presa de decisions dels metges i homogeneïtzar en la mesura del possible l'atenció d'aquests pacients.
L'American College of Cardiology / American Heart Association, en col·laboració amb la Heart Rhythm Society, va llançar la seva primera publicació amb directrius sobre la síncope a l'agost de 2017. Mentre que la Societat Europea de Cardiologia va presentar al 2018 la quarta edició de la guia des de 2001 .
Un estudi comparatiu de les guies de síncope americana i europea, publicat en l'últim número del Journal of the American College of Cardiology (JACC)
revela que encara que no hi ha diferències substancials, sí que hi ha aspectes que determinen diferències en l'estratègia diagnostica de determinats pacients a cada costat de l'Atlàntic.
Principals diferències entre les dues guies
"Una de les primeres diferències que destaquem és l'enfocament. Mentre que a la guia americana la majoria dels autors són cardiòlegs, en la guia europea menys de l'50% són especialistes en cardiologia i en canvi, compta amb la participació de metges internistes, metges d'urgències, neuròlegs, geriatres, especialistes en disfunció autonòmica i personal d'infermeria" explica el Dr. Angel Moya, director de l'Àrea de Cardiologia de l'Hospital Univesitari Dexeus i co-coordinador de la guia europea de síncope així com coautor de l'estudi publicat a JACC. "De manera les guies europees plantegen el síncope des d'un punt de vista més global i menys focalitzat en els elements cardiològics".
Segons l'estudi les guies europees emfatitzen la monitorització electrocardiogràfica perllongada per intentar matisar el tipus de tractament segons cada tipus de pacient. D’altra banda, en les guies americanes hi ha menys tendència a indicar aquest tipus de monitoratge.
També hi ha algunes diferències en els tractaments farmacològics de cadascuna de les guies i en el paper dels familiars quan es produeix la síncope. A la guia europea es recomana als familiars gravar amb el mòbil la síncope per facilitar el diagnòstic.
Una altra de les diferències és que en la guia europea es discuteix de forma molt específica i detallada la síncope per disfunció autonòmica i per hipotensió ortostàtica mentre que la guia nord-americana no entra tant al detall.
Indicació de marcapassos en síncope i bloqueig de branca
A la guia americana els pacients que presenten síncope i bloqueig de branca són directament candidats a posar-se un marcapassos. En canvi la guia europea presenta un algoritme molt detallat per als pacients que presenten aquests tipus de síncope amb l'objectiu d'identificar els pacients clarament candidats i evitar la implantació de marcapassos innecessaris.
"Als Estats Units, si un pacient presenta una síncope de bloqueig de branca li posaran un marcapassos segur. A Europa se li realitzarà un estudi electrofisiològic, i si aquest no és concloent, es faran estudis addicionals, entre ells la implantació d'un Holter implantable, amb la finalitat d'identificar els pacients realment candidats a marcapassos" afirma el Dr. Moya.
"Així que, encara que les diferències no són substancials. En determinats casos, el tractament de la síncope pot ser diferent segons si és tractat en Estats Units o en un país europeu".
Per què són diferents la guia americana i l'europea?
Després de les diferències en aquestes guies s'amaguen, segons el Dr. Moya, diferències en el sistema de sanitat de la societat nord-americana i l'europea. Així com una major judicialització del sistema sanitari als Estats Units, "el que porta en alguns casos als facultatius a prendre decisions per protegir-se abans de disposar de tots els elements diagnòstics".
"D'altra banda la interpretació de la literatura científica, no sempre és lineal, i pot haver matisos d'interpretació que poden portar a aquest tipus de diferències en les guies" conclou el Dr. Moya.
L'article en el qual han participat autors tant de la guia europea com de l'americana, conclou que "les guies de pràctica clínica són recursos molt valuosos per als metges que ofereixen recomanacions sobre les millors pràctiques derivades de l'evidència científica actualitzada i consens d'un grup d'experts en la disciplina. I sorgeixen desafiaments i controvèrsies potencials quan múltiples societats ofereixen diferents recomanacions sobre l'avaluació i gestió de processos de malaltia. Tot i les discordances, les dues guies de síncope són complementàries".
