Els al·lèrgens són múltiples i es diferencien en funció de la seva naturalesa: ambientals (pol·lens, àcars, etcètera), alimentaris (proteïnes de llet, ou, fruits secs, etcètera), farmacològics (antibiòtics i antiinflamatoris), verí de himenòpters (abelles i vespes) i substàncies ocupacionals (làtex, metalls, tints de perruqueria, gomes, etcètera). El que caracteritza una reacció al·lèrgica és la clara relació existent entre la causa i l'efecte. És a dir, l'exposició o el contacte amb la substància al·lèrgica produeix una reacció immediata que es repeteix cada vegada que es produeix el contacte. L'anamnesi detallada (informació que aporta el pacient) és, doncs, l'eina fonamental per a determinar-ho, però per tal de poder confirmar i determinar quin és l'al·lergen causant de la reacció, cal que un especialista faci un estudi al·lergològic individualitzat.

Els mètodes més emprats en el diagnòstic de l e s ma l a l t i e s al·lèrgiques són:

1.- Proves cutànies: es basen en reproduir a la pell la resposta inflamatòria al·lèrgica. Els al·lèrgens se seleccionen d'acord amb la història clínica del pacient.

2.-Proves de provocació (nasal, conjuntival, bronquial, oral, parenteral): es posa en contacte el pacient amb la substància sospitosa de provocar l'al·lèrgia amb la finalitat que es reprodueixin els símptomes. Són útils per a diagnosticar l'al·lèrgia a alguns medicaments, aliments i additius

El tractament

En el cas de les al·lèrgies ambientals (rinitis, conjuntivitis i asma), el tractament específic que té una eficàcia demostrada, sempre que estigui indicat, és la immunoteràpia (vacunació), que s'ha de fer sempre sota supervisió de l'especialista.

L'al·lèrgia més freqüent en edat pediàtrica és l'alimentaria (proteïnes de llet, ou i peixos).

Als cinc anys s'aconsegueix una tolerància en el 90% dels casos. En els casos persistents es plantejarà la inducció de tolerància, també anomenada immunoteràpia oral.

Pel que fa a l'al·lèrgia als fàrmacs, una vegada diagnosticada, l'única mesura terapèutica és evitar el fàrmac en qüestió. Només en casos especials es pot intentar una dessensibilització.

Tant la inducció de tolerància alimentària com la dessensibilització a medicaments s'han de fer en un centre hospitalari, amb un personal sanitari entrenat i amb el suport d'anestesistes per tal d'evitar possibles reaccions greus.
Fuente: