Les palpitacions, el mareig, la síncope, el dolor toràcic i la pèrdua de coneixement són alguns dels símptomes de les arrítmies, tot i que en alguns casos poden passar inadvertides.

Què és una arrítmia?

Una arrítmia és una alteració del ritme cardíac.

Símptomes.

Les arrítmies poden causar símptomes com palpitacions, mareig, síncope, dolor toràcic o pèrdua de coneixement, però també poden passar inadvertides i detectar-se casualment quan es realitzen proves diagnòstiques.

Diagnòstic.

Per fer el diagnòstic és necessari demostrar que hi ha una alteració en l’activitat elèctrica cardíaca. La prova diagnòstica de referència és l’electrocardiograma, però té el desavantatge que només registra l’activitat elèctrica cardíaca en el moment en què s’està realitzant i, per tant, només ens mostra si hi ha arrítmies en aquell moment. De vegades poden dur-se a terme altres proves, com la Holter, que registra l’activitat elèctrica cardíaca durant un període de temps més llarg (un dia o més), o, més rarament, la dels Holter implantables, que es col·loquen sota la pell mitjançant una senzilla intervenció quirúrgica, poden portar-se durant anys i es reserven per a pacients en els quals se sospiten arrítmies greus que no s’han pogut detectar mitjançant altres mètodes. Quan se sospita que hi ha una arrítmia relacionada amb l’esforç físic pot realitzar-se una prova d’esforç. També sol ser important esbrinar si hi ha cap alteració estructural del cor associada a l’arrítmia, per fer-ho pot realitzar-se una ecocardiografia.

Tractament.

Depèn del tipus d’arrítmia, de quina n’és la causa i de les característiques del pacient:

  • Bradiarrítmies. Un cop resoltes les possibles causes no cardíaques, de vegades pot ser necessari per tractar-les la col·locació d’un marcapassos, que és un dispositiu que s’implanta sota la pell i que té uns cables que arriben fins al cor, de manera que en registren l’activitat elèctrica i l’estimulen quan és necessari.
  • Taquiarrítmies. També és molt important tractar els factors que les afavoreixen o que les agreugen (isquèmia cardíaca, oxigenació inadequada de la sang, insuficiència cardíaca). Una vegada resoltes aquestes situacions, la manera de tractar les taquiarrítmies és generalment mitjançant fàrmacs (que poden utilitzar-se per controlar l’arrítmia, reduint la freqüència cardíaca; per fer-la desaparèixer, i per prevenir-ne nous episodis). De vegades pot ser necessari realitzar una cardioversió elèctrica (després d’adormir el pacient, se li administra un xoc elèctric mitjançant unes pales que se li col·loquen sobre el tòrax) per eliminar l’arrítmia. També pot fer-se un estudi electrofisiològic, comentat anteriorment, que, a més de diagnosticar les arrítmies, permet tractar-ne algunes mitjançant una ablació, que consisteix a aplicar corrents elèctrics, que produeixen petites cremades, per anul·lar les zones responsables de les arrítmies.

Finalment, en els pacients amb el risc d’arrítmies potencialment mortals, pot implantar-se’ls un desfibril·lador, que és semblant a un marcapassos, però amb la capacitat d’administrar descàrregues elèctriques des de dins del cor que poden tallar arrítmies que posin en risc la vida